HISTÒRIA D'ALEXANDRE vers un viure transformant.

Amics: us confeso que no és cap engany, però, pot revestir-se d'un gran error, o d'una gran veritat... o d'ambdòs... Els pensaments de la ment esdevenen una gran disfressa del real. La ment és la ment i els seus pensaments. El real és el real...amagat, que tot ho sosté. L'encinistrament de la ment en sa quietud, certament, permet de fer les coses millor, amb més consciència vivencial. "...governeu-vos per la Llei de la vida...! QUI OBSERVA LLIUREMENT, HI PARTICIPA REALMENT. ramonjah

diumenge, 19 d’abril del 2009

...respiració del diví...

LA PAU SERENA DEL VOSTRE TEMPLE,
EL CANT CONSTANT VITAL DEL VOSTRE ESPERIT,
LA FERMA NOBLESA DEL VOSTRE ESTIMAT,
PENETREN LA DURESA DEL MEU COR...
...

...


...que l'important, no és tant el que es diu,
sinó des d'on es diu...
i d'on es vol dir...
Pare nostre del Cel...
angelailah

...


Ahhhhhhh!...Pare nostre del Cel...
...som respirats pel diví...
Ahhhhhhh!...DEL MÓN AL DIVÍ, AL CENTRAL DEL COR...
Ehhhhhhh!...DEL DIVÍ AL MÓN CONCRET...
...IMMEDIAT DEL RESPIRAR...
PAhhhhhhh!...
REhhhhhhh!...


...LA REALITAT ESDEVÉ FRACTAL...
...TAL QUAL ÉS, HI ARRIBA ARREU!







...AQUI ELL JA HI ÉS!


...Senyor, no trigueu més...





...BELLA SEU VELLA... Lleida.



...PORTA TANCADA AL MÓN, PORTA DIMENSIONAL OBERTA AL DIVÍ...
Museu de la Paeria de Lleida.



...PORTA DIMENSIONAL DE L'ESPERANÇA...
Museu de la Paeria de Lleida.











HISTÒRIA D'ALEXANDRE vers un viure transformant.
(Relat d'un futur en temps passat)

...Una vegada, en un país del nord més industrial, en una petita ciutat, hi vivia un jove esperançat en el destí humà, anomenat ALEXANDRE.
Havia estat uns anys al monestir de Santa Maria de la Muntanya. Allí havia estudiat les Santes Escriptures revelades pel diví: יהוה-Jahvè-بالله العظيم
i totes les tradicions oriental de recerca del real.
Un dia, però, va sentir en el seu interior la necessitat de comunicar, vivencialment, totes aquelles experiències personals del diví en el Real.
I es va emplear en una cantera com a picapedrer, picava la pedra com el seu avi, tocava una pedra amb la mà, i sentia la seva vida, i li donava la forma que li demanava.
La seva vida era difícil, després es va emplear com a dibuixant, en unes excavacions arqueològiques que a l'entorn del seu monestir, on s'havien trobat les restes d'una cultura molt anterior a tot el que es coneixia, anterior als 24000 anys...















...els CUBS feien com de reajustament, "d'una posta a punt"... de cada persona i al seu nivell tot hi circulava molt millor: CAP CLAR, COR JOIÒS, COS SA I VITAL, aquestes eren les constants que els CUBS els desvetllaven...a tots.
-Com us podeu imaginar, amics meus, tota aquella població i el seu entorn en quedaren profundament transformats, i no en grans bens tegnològics, sinó en pensaments sans i clars, en emocions simples i belles i en salut, en coneixements intuitius de tot tipus i nivells, i tots tenie el que necessitaven. Dia a dia solucionaven els seus problemes, vivien una vida senzilla de família i de comunitat,
en pregària i gratitud al Pare Etern, en cada resposta a les questions que...



...tots hi eren presents...



...la vida personal i col·lectiva els hi presentava, responien a la Creació des de la mateixa Creació, des del viure de la vida del Qui Viu i ens fa viure a tots i a tot.
...Alexandre ja era vellet i en companyia de tots els seus familiars i amics més directes, vivien en una petita comunitat agrícola, més aprop del monestir on compartien les seves activitats, amb els monjos religiosos, que també treballeven la terra i feien de productors, segons les necessitats de la comunitat.
I totes les diverses agrupacions locals de l'entorn de la Santa Muntanya, del monestir i de la Cova de les excavacions, tenien una vida autosuficient, en totes les seves necessitats bàsiques, on tothom era lliure de quedar-se o d'anar-se'n cap a la societat del país veí.
El petit país de la Muntanya Santa...


...EL PARE HI ÉS!
Alexandre recordava i enyorava la vida de la seva joventut amb el seu estimat oncle en aquells llunyans països on havia viscut tant feliç i lliurement. I va decidir juntament amb un grup de companys seus de restaurar i recuperar aquella antiga edificació, i fer-n’hi un lloc on viure conjuntament amb tots els seus amics.
Amb una gran astúcia i amb l’ajut econòmic de tots, varen aconseguir de comprar aquelles runes, i el terreny del seu entorn per poder cultivar cereals i verdures per viure i no dependre tan directament del sistema d’aquella societat.
Amb una gran il•lusió de tots es lliuraren a aquella fantàstica tasca de reconstrucció.
Per Alexandre i els seus companys, un joiós canvi ja havia començat i tan mateix va néixer entre tots ells un molt especial lligam i una harmonia que els unia com mai haguessin pogut imaginar, alguna cosa nova els aflorava del seu interior que omplia tot el seu viure.
Així poc a poc amb les sinceres i afanyoses mans de tots, aquell gran munt de pedres va esdevenir un lloc habitable i d’aspecte molt més agradable.
Pedra a pedra retornava al seu lloc... la terra els hi donava els seus fruits...
i tots esdevingueren com una vertadera família.
Però vet aquí, que la divina providència els hi tenia reservada una gran sorpresa molt agradable i valuosa.
Un dia tot excavant a l’interior d’un soterrani, varen descobrir com una mena de contenidors metàl•lics tots plens d’unes caixes, també metàl•liques, de diferents grandàries, i que en el seu interior hi contenia com una mena de llibres de formes estranyes, i amb gran quantitats... llibres... meravella! exclamaren tots.

Ara, la seva tasca de reconstrucció es faria encara més meravellosa, doncs, podrien conèixer tots aquells formidables llibres.

Iniciaren l’excavació des de la part més externa per recuperar tot aquell conjunt d’estructures. Instal•laren unes llums i començaren amb molt de compte, a netejar i ordenar per grandàries totes aquelles caixes i cadascun dels llibres que hi trobaren.
Varen descobrir un gran cartell que hi deia: “El millor dels llibres és la natura. Les paraules escrites són molt limitades i contradictòries, busqueu el seu esperit que les anima, busqueu la seva essència. La veritat busqueu-la en l’essència de les coses, no en les seves formes. Aneu sempre fins el fons de cada situació, allí està la seva veritat. “
Quan ja tot era net i estava classificat en diferents àrees segons un primer criteri, es preguntaren... ¿Com encaixar totes aquelles estructures i llibres...?
A Alexandre li semblava que tot plegat formaria globalment un conjunt únic de forma definida... i potser de forma senzilla... Intentaren de combinar totes les peces i caixes, però no aconseguien de trobar cap forma concreta...
Després de moltes combinacions... ¿Trobarien aquella forma global...?
Agafaren les caixes més grans i construïren una gran base quadrangular i sobre aquesta una altra base amb les caixes més petites... I així fins a construir una gran piràmide on totes les estructures encaixaven perfectament...
Ara semblava que tot lligava en aquesta forma piramidal.
Es preguntaven novament...
¿Com ordenarien tots aquells llibres dins aquesta estructura piramidal...?

Recordaren un cartell que estava escrit:
“... Observa, medita i posa’t a treballar”
La intuïció d’Alexandre li va semblar que un d’aquells llibres hi tenia més atractiu...
el va agafar, li va treure les proteccions que portava, el va obrir... i les dotze primeres pàgines estaven en blanc... la propera pàgina hi era escrit:
“silenci... és bo d’esperar en silenci els socors de Jahvè !”.
Li va agradar i s’endinsà fortament en la seva lectura i comprensió.
Així mateix varen fer tots els altres companys, cada un van agafar el llibre que més els inspirava i decididament començaren la seva lectura i instrucció.
Recordaren un cartell que deia:
“...Mil persones mil situacions... mil situacions, mil necessitats...
mil necessitats mil instruccions... mil instruccions, mil persones...”

I tots vivien molt intensament aquella relació personal amb el seu llibre.
Cada vegada esdevenien mes il•luminats en la comprensió dels fets de la seva vida, i cada vegada esdevenien amb més força interior, i cada vegada esdevenien més plenament feliços.
El llibre d’Alexandre li parlava d’unes activitats per desenvolupar el domini conscient del cos... deia:
“...Així com la ment influeix en el cos, també la respiració té influència en la ment. Tots s’influencien a tots, com cada home, cada situació, cada fet, s’influencien mútuament en tots els homes, totes les situacions, en tots els fets... Som solidària i realment, una mateixa voluntat de viure.”
“...Abans de pujar per la corda de la llibertat, t’avindràs en descarregar-te de les càrregues que portem cada un a sobre, buidar-se de riqueses, de desigs, de violències i pugem per la corda de la fraternitat, de la fe,
de la conversió cap el Senyor estimat i Déu”.

Tots s’alimentaven i creixien en aquells ensenyaments, doncs, miraven i coneixien paraula per paraula, la registraven ordenadament en la seva ment i la guardaven en el seu cor. Feien el mateix amb el llibre, que amb l’excavació: netejaven, meditaven i ordenaven tots el seus pensaments.
Recordaren les seves experiències passades i retingudes en el seu interior a mig viure, les observaren i les sentiren, comprengueren cada una d’elles, i es completaren en ser disposades fins a les mans del Senyor.
Quedaren nets de totes les influencies negatives anteriors.
Meditaren el nou camí que se’ls hi obria davant seu, que seguirien amb totes les seves forces, i que els portaria vers el retrobament d’aquest punt més central d’unió amb tots els germans, que el seu cor ara recordava.

Ordenaren totes les seves experiències passades, i totes les que a partir d’ara entrarien en la seva ment i totes les que en cada seva resposta sortien del seu cor.
No els hi era gens fàcil totes aquelles experiències, però els hi ajudava molt aquell ambient tan especial de joia i comunitat en que tots vivien.
I així, poc a poc, el món de la llum entrà en el seu viure.
Cada dia, a la frescor de la matinada i abans de la sortida del sol, es reunien en el terrat superior de l’edifici, i tots junts practicaven uns exercicis de respiració i d’estiraments, de desvetllament i d’harmonització d’energies, d’asserenar-se i connexió amb nivells més espirituals de la realitat.
Finalment es donaven un temps de silenci, de descans i d’immobilitat desperta.

Seguien els consells del llibre d’Alexandre, que bàsicament els hi deia:

1 “... Obriu-vos a la percepció de la realitat d’un mateix i del seu entorn, sense abandonar la consciència de la realitat, mitjançant el silenci de la ment.”

2 “...Adoneu-vos de la importància de l’oxigenació de la sang i de la vitalització del sistema nerviós, amb unes bones respiracions, profundes i completes.”

3 “...Deixeu que el propi cos respiri per ell mateix... deixeu que respiri amb el baix ventre com en el somni profund.”

4 “... Un bon i profund sospir... després d’una petita retenció de la respiració i tensió muscular, us descarregarà l’ànima i el cos d’aquells bloqueigs interiors i tot circularà molt més planer.”

5 “...Doneu un temps i un espai del vostre viure al Senyor, aquell qui viu al fons del vostre cor.”

6 “...Mireu sempre endavant, en fe, així sortireu del vostre petit món personal.”

7 “...Obriu-vos a l’esperança, i la joia entrarà al vostre cor.”

8 “...Vulgueu expressar en el vostre viure la caritat, i esdevindreu lleugers com els sers angèlics.”

9 “...Apreneu a escoltar amb tot el vostre ser... escolteu el vostre cos i el vostre entorn, com en temps primers escoltareu vostra ànima.”

10 “...Apreneu a escoltar el silenci... Ell hi és, Ell el cor profund mai diu res... sempre resta totalment en silenci... descanseu de debò en sa presència.”

11 “...El pensament permet, amb el seu silenci, que la força creadora original arribi a totes les raconades del vostre cos, a tota l’estructura de pensaments de la vostra ment personal, i a tots els volers del vostre cor. Que cap pensament contrari al bé comú hi habiti entre vosaltres.”

12 “...El qui viu resta contínuament en la realitat.”

13 “...La mort apareix en la ment d’aquells que per la intolerància del bé, per la incomprensió de la realitat del amor de Déu, per la injustícia ,
per la mancança d’enteniment o maduració personal, rebutgen la vida intencionadament.”

14 “...Davant la mort, poseu el vostre esperit a les mans del Senyor.
...¿No ho veieu... que tot lo humà és vanitat... efímer... tot és en va...?
...¿No ho veieu que davant el Senyor tot lo humà es destinat a fer-n’hi foc...?
...¿No ho veieu que el Senyor és realment el Senyor...?

15 “...Vulgueu disposar-vos totalment al Senyor.”

L’Àngel del Senyor va llegir:
16 “...El Senyor de l’univers és amb nosaltres. Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom. Enaltiu el Senyor: que n’és de bo, perdura eternament el seu Amor.
El Senyor és al teu costat.
Et dona possessió del teu domini, així redreçaràs el cap.
Disposà de redimir el seu poble, deixà establert un pacte per sempre.
El seu nom és sagrat i venerable.
Feliç l’home que venera el Senyor
i estima de cor els seus preceptes.
Servents del Senyor: lloeu-lo.
La que vivia estèril a casa, la fa mare feliç amb els seus fills.
Que converteix les roques en estanys.
La pedra dura en dolls d’aigua viva.
Beneït el qui ve en el nom del Senyor.
La pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici.
És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen.
Perdura eternament el seu Amor.
El Senyor et guarda de tota desgràcia, et guarda la vida.
El Senyor guarda tots els teus passos, ara i per tots els segles.
No deixa relliscar el teu peu, ni s’adorm el qui et guarda.
Quina alegria quan em van dir:
Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem.
A Vós que teniu el tron dalt del Cel, aixeco els meus ulls.
El nostre auxili és el nom del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra.
El qui confia en el Senyor mai no caurà.
És con Sió incommovible, ferm per sempre.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega.
Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors.
Menjaràs del fruit del teu treball. Seràs feliç i tindràs sort.

Us beneïm en nom de Jahvè.
Perquè són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.
És Ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes.
És aquest aplec el que el Senyor beneeix: I li dóna la vida per sempre.
Beneïu el Senyor, vosaltres, servents del Senyor.
Feliç el poble que frueix de tot això.
Feliç el poble que té el Senyor per Déu.
El Senyor regna per sempre,
És el teu Déu, Sió, per tots els segles.
Que lloï el Senyor tot el qui respira.”
(Salms: 46,105,106,107,110/114,118,121/129,130,133,134,144,146,150)

Alexandre es repetia envers la mentalitat més infantil que ens condiciona inconscientment, unes afirmacions positives i aclaridores, no com a idees,
sinó com a vivències... es deia:
“... Visc en el present que roman en el temps, doncs, tots caminem vers el mateix punt central. Tots ens necessitem a tots, uns són la força, altres la virtut, uns són la justícia, altres la misericòrdia, i tots som germans i fills d’un sol Pare, Déu Creador i Senyor nostre. Tots som de l’amor i per l’amor i la pau.
Visc en harmonia, atent i despert a tots els esdeveniments de la meva vida.
Tots el meus pensaments, paraules i accions, són purs, conscients i ordenats, i es fonamenten en l’amor a totes les coses i a tots els sers.
Exercito atentament tot el meu potencial que em permet la meva ment.
A cada respiració sou vós qui respireu Senyor.
A cada batec del meu cor sou vós Senyor qui viviu.
Sóc tot de vós i per a vós Senyor.
Cor de Cor, llum de Llum, força de Força.
Viure del vostre Viure, Senyor nostre.
Pare nostre del Cel...”

Alexandre i els seus companys aprengueren moltes coses, i també a treballar la terra, a enriquir-la amb uns mètodes integradors, amb una gran varietat de cultius, de llavors i plantes diferents. També aprengueren a menjar adequadament allò que el cos més en necessita. Quedaren enrera aquells mals hàbits d’aquella societat, d’un menjar més convulsiu i compensador psicològic d’un viure neguitós sense fe ni harmonia.

I tot aquell antic munt de pedres, esdevingué un gran espai ple de vida, els agradables colors dels cultius, de les plantes boscanes, dels arbres oberts en pla. Al vell mig les pedres restaurades per aquelles mans fortes i generoses d’aquella joventut que les havia acariciat.
Aquell petit paradís gairebé era imperceptible per a la resta de ciutadans, que capficats en les distraccions organitzades i promogudes des del poder polític i públic del seu govern, del seu partit: democràta-dictatorial..., vivien aïllats entre la multitud.
Aquella societat vivia lligada a la por i al egoisme, tant diferent d’aquell viure comunitari i joiós d’aquella petita illa de naturalesa vivent.

Però no va tardar massa temps en què la maquinària fiscalitzadora d’aquella societat hi vulgues posar el nas...I per l’enveja d’aquell paradís de vida, la mort els hi entrà. I el poder d’esperit dictatorial d’aquell país... del “tot és meu...” Va ordenar la confiscació de totes aquelles terres i edificacions dels nostres amics, d’Alexandre i de tots els seus companys i companyes.
Tots tingueren que retornar als seus antics barris, on havien viscut anteriorment.
Aquella feliç experiència comunitària havia estat neutralitzada...?
Però Alexandre i tots els seus amics, ja no podien viure igual que abans de fer aquella meravellosa experiència... I no es podien guardar per a si, tots aquells coneixements i saviesa que havien desenvolupat.
Sentien la necessitat de transmetre aquella maduresa i joia de viure...
I espontàniament, cada un d’ells s’encaminà a retrobar-se amb altres familiar i amics llunyans, i els portaren aquest goig de viure, aquest goig de viure lliurement, sense temors en esperança, viure en fe cap endavant...
Alexandre els deia:
Perquè us preocupeu...?
No hi ha ningú superior a ningú, tots ens som de necessaris en el cor de Déu.
Cada experiència, cada acció, cada instant ens condueix cap el Pare nostre del Cel... en un procés continuo de creixement, d’obertura a Ell, fins que un bon dia ens retrobarem davant d’Ell mateix... i Ell amb un gran somriure... ens infondrà amb el seu alè: tot un nou viure, un nou cos, una nova personalitat, un nou cor... i ens dirà:"fills meus, viviu!"...

"... viviu!"

Amics, ara, ...La societat nova, no en necessita de sistemes nous... sinó el que en té necessitat és d’homes nous, homes i dones vertaders.
I nosaltres volem parlar al cor d’aquest homes i dones valentes i equilibrats, equilibrats físicament, mentalment i espiritualment.
Perquè l’home esdevindrà en productor comunitari, en equilibri científic, metapsíquic i religiós.
Ara cadascun té la seva pròpia missió a fer.
Observeu, mediteu i lliureu-vos amb totes les vostres forces a la vostra feina.
Estimeu-vos, Apreneu a expressar l’amor.
Potser mols de vosaltres veieu l’amor com a inofensiu...
però l’amor és el poder més transformant que hi ha, i és també el més desconegut, encara.
L’amor ha creat tots els móns i en sosté tot l’univers,
l’amor viu arreu i en fa viure a tots aquells que se’l fan seu.
L’amor crea lligams més enllà de tot temps i de tot espai.
L’amor és l’únic sobirà.
L’amor mai deixa de ser.
L’amor esdevindrà en l’home realitat i poder.
Sí, Déu és totpoderós, és Amor.
És Ell mateix qui ve a salvar-nos.
És Ell mateix qui batega en el cor profund.
Boom, boom, Pare nostre, Pare nostre del Cel...
Del Cor de Déu al cor de l’home,
i de l’home a Déu.


Missatge 02-juliol del 2009
Santa Maria Verge:
"Estimats fills Jo us crido perquè necessito de vosaltres. Necessito cors preparats per un amor immens.
Necessito de cors no recarregats per la vanitat.
De cors que estan preparats per voler com ha volgut el meu Fill, que estan preparats per sacrificar-se com Ell s'ha sacrificat pel meu Fill. Sí, necessito de tots vosaltres.
Per poder venir amb mi...heu de perdonar-vos entre vosaltres mateixos, perdoneu els altres i adoreu al meu Fill.
També adoreu-lo pels que encara no l'han conegut, i pels que no ho volen. Per això necessito de vosaltres, per això us parlo directament al cor. Us dono les gràcies. "



...i així es transformà nostre petit cor i nostre petit món...
...tot va esdevenir en harmonia amb el qui és...
...ara, era un territori independent, d'una resta d'un estat feudal, tutelat per diverses ordres religioses, i amb sobirania pròpia en la Comunitat d'Estats de la Terra.
...Els CUBS solaments eren actius entorn de la Muntanya Santa, i en les persones d'aquella comunitat de poblacions, d'aquell molt petit país d'Alexandre, com el Campament dels Sants i la ciutat estimada. A l'any del Senyor del 2507.
Amics tots, Salut-Shalom-Salaam!





...AQUI ELL JA HI ÉS!

Seguidors

Dades personals

La meva foto
Tot el que vull dir, és el cor que ho diu... La vida humana, la fem molt complicada... Sembla, que en el fons, tothom, cerquem el mateix: despertar en nosaltres aquell qui és real, autèntic... aquell qui som pel Qui És U, per Déu mateix... Trobar el nostre lloc, aquí, trobar la persona que som... encara que cadascú a la seva manera i segons les creences pròpies... Aquesta recerca del real, ens demanda de fer un treball interior de deixar fluir la natura original que és, i un treball mental de clarificar, asserenar, i aquietar la nostra ment, també de pacificar el nostre cor i vitalitzar el nostre cos. "Omplir" de consciència tot el nostre viure. "Buidar-se" de tot sentit de possessió... Tota aquesta disciplina de les idees, dels sentiments i de les energies, esdevé una preparació bàsica i excel·lent per respondre amb eficàcia al nostre món concret de cada dia. Personalment, sento que tota disciplina ha de ser entesa com un viure integrat, més que com una tècnica. Clar que la ment necessita d'un ordre i d'una concentració, per funcionar bé... retornar a l'estructura global essencial de si... i algun dia, per sorpresa, tota separtivitat, desapareixerà... Salut...amics.